660 671 515
   Recibe el Boletín clicando aquí

 

cerrar

viernes 20 de septiembre

Semana XXIV del tiempo ordinario

San Andrés Kim y San Pablo Chong y compañeros

 

Memoria obligatoria

Tres cruentas persecuciones (1839, 1846 y 1866) causaron 103 mártires en Corea. Destacan el primer sacerdote, Andrés Kim, y Pablo, catequista laico que durante veinte años guio a la comunidad: “Os lo ruego: no descuidéis el amor fraterno, ayudaos unos a otros y perseverad hasta que el Señor se compadezca de nosotros y aleje la tribulación. Aquí, en la cárcel, somos unos veinte. Si alguien es sacrificado, os ruego que no abandonéis a su familia” (Última exhortación de Andrés).

Oración colecta

Oh Dios, creador y salvador de todos los hombres, que en Corea, de modo admirable, llamaste a la fe católica a un pueblo de adopción y lo acrecentaste por la gloriosa profesión de fe de los santos mártires Andrés, Pablo y sus compañeros; concédenos, por su ejemplo e intercesión, perseverar también nosotros hasta la muerte en el cumplimiento de tus mandatos.

Puedes consultar las lecturas de hoy en lecturas.misa.app.

MARE DE DÉU DEL CARME

Descarrega't el document

16 de juliol: LA MARE DE DEU DEL CARME I ELS CARMELITES. FUNDACIÓ DELS MISSIONERS CLARETIANS

L’advocació de la Mare de Déu del Carme o del mont Carmel té el seu origen a la capella que els carmelites del mont Carmel bastiren a la seva patrona el segle XII, inspirant-se en l’exemple del profeta Elies. Després de les croades, van popularitzant-ne la vocació, en estendre’s per Europa i arreu del món. Els carmelites o Germans de la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel, anomenen Maria Patrona, Germana, Mare, Formosa i Reina, i li expressen la seva consagració mitjançant la devoció al sant escapulari.

“Que amb el seu ajut arribem feliçment a la muntanya que és Crist” (Col·lecta)

874-853 aC: Regnat del rei Acab: Elies, un gran profeta sempre disposat a fer la voluntat de Déu: «Elies va dir a Acab: Per la vida del Senyor, Déu d’Israel, a qui jo serveixo» (1Re 17,1); i defensa, en el Carmel (“vinya del Senyor”, “jardí de Déu”), la fe d’Israel en el Déu únic (1Re 18): “Aplega’m [Acab] tot Israel a la muntanya del Carmel, i també els 450 profetes de Baal... (v. 19) ... Si el Senyor és Déu, seguiu-lo! Si ho és Baal, seguiu-lo a ell! (v. 21)... Llavors va baixar un foc que venia del Senyor i va consumir la víctima de l’holocaust (v. 38) ...  Elies va pujar al cim del Carmel, es va prosternar a terra (v. 42 ) ...  Elies va dir al servent: “Mira en direcció al mar” (v. 43) ... a la setena vegada va dir: “hi ha un núvol petit com el palmell de la mà que puja del mar”... (v. 44).

«Així com el núvol s’aixeca del mar, blanc, graciós, lleuger, sense portar la pesantor i amargor de les aigües; de la mateixa manera sorgeix Maria de la corrompuda raça dels homes, sense contreure’n cap de les taques» (Sant Metodi, 790-847).

«El profeta Elies fou home d'oració fervorosa i eficacís­sima, de zel gran i extraordinari. Fou perseguit de mort, bé que no va morir, sinó que un car­ro de foc se l'endugué» (Sant Antoni M. Claret, Autobiografia 291).

Entre les virtuts de Jesús que Sant Antoni M. Claret es proposa imitar:  «Menjar pa i aigua durant els trenta anys de la seva vida oculta. Al desert, al final dels quaranta dies de dejuni rigorós, els àngels li portaren pa i aigua com a Elies» (Aut. 430).

740 aC: Importància del Carmel entre les promeses al Regne de Judà: «Que s’alegrin el desert i la terra eixuta, que l’estepa exulti i floreixi!... Li són donades la glòria del Líban, l’esplendor del Carmel i de Sharon. Tots veuran la glòria del Senyor (Is 35, 1-2)». Símbol de tota ascensió espiritual, el Carmel el comprenem millor a la llum del progrés de Maria en la fe i de la seva capacitat de contemplar el misteri del Déu fet home.

«El Carmel és la més bella de les muntanyes de Terra Santa; per una banda, mira als seus peus totes les muntanyes de Galilea, i, per altra, albira la mar» (Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, Jacint Verdaguer, 1845-1902).

Segle XII, segona meitat: Un grup d’ermitans (croats i pelegrins) s'agrupen al vessant del mont Carmel de Palestina en ermitatges (“desert”). Prenent per model el profeta Elies, les seves vides es configuren entre el treball manual, la penitència, l’oració i la contemplació. En el lloc anomenat la Font d’Elies basteixen una capella dedicada a la Mare de Déu: s’anomenaran “Germans de la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel” (Carmelites).

1209: Sant Albert de Vercel·li els dóna una regla de vida: «Declarem que des dels temps que els profetes Elies i Eliseu visqueren devotament en el Mont Carmel, els sants Pares a qui la contemplació de les coses celestials portà a la soledat d’aquesta muntanya...”.

1226: El papa Honori III  confirma aital regla.

1238: A causa de la pressió islàmica, alguns grups comencen a emigrar cap als seus països d’origen: Xipre, Sicília, Provença, Anglaterra i d’altres.

1247: El papa Innocenci IV ofereix al Capítol General una nova regla adaptada: d’una vida eremítica comunitària passen a una vida cenobítica apostòlica (a l’estil dels nous ordes religiosos mendicants: dominics i franciscans). Alguns membres tindran un paper destacat en els nous centres universitaris: Gerard de Bolònia, John Baconthorp, Guiu Terrena).

Segle XIII, segona meitat: Trobem dones pietoses que viuen l’esperit del Carmel a redós dels convents del Carme.

1251, juliol 16: Segons la tradició, Simó Stock rep de mans de la Mare de Déu l’entrega de l’escapulari. Des d’aquell dia se’n fixa la data.

«Són dues les veritats de l’escapulari: la protecció contínua de Maria, en el camí de la vida i en el pas cap a la plenitud; i la certesa que la devoció a ella no s’ha de limitar només a pregàries, homenatges de tant en tant, sinó que ha de constituir un hàbit: una orientació permanent de la conducta cristiana... Jo el porto sobre el meu cor, des de fa molt de temps» (Joan Pau II).

1265: Convent a Perpinyà: el primer als Països Catalans. La devoció esdevingué popular i pertot arreu es fundaren confraries del Carme: Lleida (1278), Barcelona (1292), Peralada-Girona (1293), Ciutat de Mallorca (1294)

1291: Amb el fracàs de les croades han d’abandonar definitivament Palestina, però l’orde ja s’ha estès per Europa.

1380: Els carmelites institueixen la festa de la MdD del Carme, que  celebren el 16 de juliol, adquirint cada cop més arrelament entre el poble, fins al punt de donar origen a un seguit de festes populars.

1452: El papa Nicolau V, amb la butlla “Cum nulla” al general de l’orde dóna vida oficial a les monges carmelites i al Tercer Orde.

1545-1563: Concili de Trento: reforma general de l’Església.

1562, agost 24: Santa Teresa de Jesús (1515-1582) inaugura el primer Carmel: el “Convent de Sant Josep d’Àvila”,  iniciant la reforma de les Carmelites Descalces.

1568, novembre 28: Sant Joan de la Creu, amb dos frares més, comença la
primera comunitat de Carmelites Descalços a Duruelo.

Santa Teresa de Jesús vol que la MdD del Carme sigui la protectora de totes les seves comunitats: «El Senyor em va dir: Esforça’t, doncs ja veus com t’ajudo. Encara veuràs molt avançat l’Orde de la Mare de Déu» (Comptes de consciència, 2,7).

1563, desembre: Santa Teresa escriu les “Constitucions” i a Medina prenen l’hàbit els primers carmelites descalços, un d’ells Joan de la Creu: “Frares descalços de la Santíssima Mare de Déu del Mont Carmel”. L’antiga soca: “carmelites de l’antiga observança” o “calçats”.

1613, gener 20: El papa Pius V, amb la “Butlla Sabatina” reconeix la festa del Carme com “la més insigne i principal de l’orde”.

Segle XVII, finals: A la costa catalana, la Mare de Déu del Carme -celebrada com a “Flor del Carmel” i “Estel del Mar”- comença a ser la patrona dels mariners i pescadors (substituint Sant Elm), gràcies a l'almirall mallorquí Antoni Barceló Pont de la Terra (1717-1797) qui, en promoure la festivitat entre els seus mariners. Una tradició d’aquesta època parlava de com l'escapulari carmelità havia salvat un vaixell anglès que es trobava a la deriva enmig d’un ferotge huracà.

“Si la segueixes, no et desviaràs; si hi recorres, no et desesperaràs; si la recordes, no cauràs en l’error” (Sant Bernat de Claravall, 1090-1153)

“A Maria també se l’anomena Estel del Mar, perquè de la mateixa manera que els navegants es guien per l’estrella per arribar a port, així, per mitjà de Maria es dirigeixen els cristians a la glòria” (Sant Tomàs d’Aquino, 1225-1274).

“Santa Maria, Mare de Déu, Mare nostra, ensenya’ns a creure, esperar i estimar amb tu. Indica’ns el camí vers el Regne de Jesús. Estel del mar, brilla sobre nosaltres i guia’ns en el nostre camí” (Papa Benet XVI, Spes Salvi 50).

Processons: Són nombroses les localitats que en celebren festes per tal de demanar-li protecció davant dels perills del mar. La majoria celebren vistoses processons que comencen en terra ferma i que després es converteixen en marítimes, amb la imatge de la Mare de Déu del Carme col·locada en un vaixell guarnit i acompanyat per una comitiva formada per tot tipus d'embarcacions.

“Maria és el millor camí per arribar a Déu, seguint l’impuls del suau oreig que fa avançar la barca... Que la Mare de Déu del Carme ens acompanyi sempre. Que ella sigui l’estrella que ens guiï, aquella que mai no desaparegui del nostre horitzó. La que ens condueixi a Déu, el port segur” (Joan Pau II, Trobada amb els homes de la mar a la Plaça de l’Obradoiro, 9 novembre 1982).

A part dels mariners, la Verge del Carme era patrona dels serenos de Barcelona i també, diu la tradició, que en la seva diada, les donzelles li resaven per  trobar marit aviat tot dient-li: "Mare de Déu del Carme, doneu-me un bon marit, sia pobre, sia ric, mentre vingui de seguit". 

1726: El Papa Benet XIII estén la devoció a tota l’Església.

«Els Carmelites han difós al poble cristià la devoció a la Benaurada Verge del Mont Carmel, assenyalant-la com a model d’oració, de contemplació i de dedicació a Déu. Maria, en efecte, va ser la primera i d’una manera insuperable, que va creure i va experimentar que Jesús, Verb encarnat, és la carena, el cim del trobament de l’home amb Déu. Acollint plenament la Paraula, «va arribar feliçment a la santa muntanya» (Oració de la col·lecta de la Memòria), i viu per sempre, en ànima i cos, amb el Senyor. A la Reina del Mont Carmel desitjo avui confiar totes les comunitats de vida contemplativa escampades pel món [...]. Que Maria ajudi cada cristià a trobar Déu en el silenci de la pregària» (Papa Benet XVI).

Actualment: L’Orde s’estén per Europa, per tot Amèrica, l’Índia, Austràlia, Indonèsia, les Filipines i Àfrica.

Oh Verge del Carme!

A prop teu he trobat la pau del cor;

en aquesta terra només Jesús desitjo,

només Jesús és ma il·lusió.

Si de vegades m’ofusca la tristesa,

o m’assetja algun temor,

sempre, recolzant-te en ma feblesa,

dóna’m, Mare, ta dolça protecció.

Santa Teresa de l’Infant Jesús (1873-1897)

Sant Antoni M. Claret i la devoció a la MdD del Carme:

1831: En començar els estudis al seminari de Vic: «A la ciutat de Vic vaig ser allistat a la Confraria del Roser i a la Confraria del Carme».

1849, juliol 16: Fundació de la Congregació de Fills de la Benaurada Verge Maria (Claretians), al Seminari de Vic: «El dia 16 de juliol del 1849 , trobant-nos ja reunits, amb l'aprovació del se­nyor bisbe i del se­nyor rector, vam començar els sants exercicis espirituals al Seminari nos­al­tres sols, amb tot rigor i fervor. Com que precisament aquest dia 16 és la festa de la Santa Creu i de la Mare de Déu del Carme, per tema de la primera conferència vaig posar aquelles paraules del salm 22: Virga tua et baculus tuus ipsa me consolata sunt (v. 4). Al×ludint a la devoció i confiança que hem de tenir a la Santa Creu i a Maria Santís­sima; aplicant, endemés, tot el salm al nostre propòsit. D'aquells exercicis tots vam sortir-ne molt fervorosos, resolts i determinats a perseverar i, gràcies siguin donades a Déu i a Maria Santís­sima, tots han perseverat molt bé [Esteve Sala, Josep Xifré, Domènec Fàbregas, Manuel Vilaró, Jaume Clotet]. Dos han mort i es troben actualment a la glòria del cel fruint de Déu i del premi dels seus treballs apostòlics i pregant pels seus germans» (Autobiografia 490).

1857-1868: Confessió de la reina Isabel II a la Cort de Madrid: «Al matí, a les tres, abans de l'oració mental, reso el Santís­sim Trisagi; a les dotze, abans de dinar, després de l'examen, faig el Viacrucis breu, i al vespre reso les tres parts del Rosari, els set parenostres i avemaries al Carme i el mateix nombre als Dolors, la dena del Rosari i la Coroneta» (Aut. 765).

1864, novembre: Una pecadora convertida que havia estat devota de la MdD del Carme: «Una dona de seixanta-quatre anys que només s'havia confes­sat dos cops a la vida, va venir a confes­sar-se amb mi. La primera vegada que s'havia confes­sat tenia deu anys, i la segona vint, quan va casar-se. Als tres anys de casada, se'n va anar del seu marit. Des de molt petita havia estat sempre molt dolenta; però després de casada, fou pitjor; fou escandalosís­sima; havia estat a diferents regnes, i a tot ar­reu dolentís­sima. Finalment va tornar a Madrid, la seva pàtria, i li vingueren ganes de confes­sar-se, puix que ja feia quaranta-quatre anys que no ho havia fet, i encara les dues vegades que abans s'havia confes­sat no ho havia fet bé. Jo, en sentir la seva llarga i dolentís­sima vida i en veure-la tan compungida i desitjosa d'emprendre una vida penitent, vaig preguntar-li si havia tingut alguna devoció. I va contestar-me que, tot i la seva mala vida, cada dia havia resat set parenostres i set avemaries a la Mare de Déu del Carme, ja que des de molt petita havia sentit dir que era una bona cosa resar-li. El mes de novembre del 1864 es va confes­sar i des de llavors va continuar molt bé, i no dubto que aconseguirà la glòria» (Aut. 828).

recuerda

Guías de viaje
Guías de viaje

Prepara las vacaciones

novedades