660 671 515
   Rep el Butlletí clicant aquí

 

tancar

diumenge 25 d'agost

Setmana XXI durant l'any

Afegeix el santoral al teu calendari 

 

Homilia diumenge 25 d'agost de 2019.

(Salm 116 – Lluc 13,22-30)

1. Algú –ens ha dit l’evangeli– va fer a Jesús aquesta pregunta: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?».

Però fixem-nos que Jesús no dóna una resposta directa. Vol que entenguem que l’important no és saber quants se salven, sinó saber què hem de fer per salvarnos.
N’hi ha que són molt amants de les estadístiques; però al cel no s’hi entra per càlculs matemàtics. Allò que veritablement ens interessa és saber si jo estic fent el camí que porta a la salvació. Això és l’important.
I aquest camí, cadascun de nosaltres l’ha de fer personalment: no podem delegar a ningú perquè ens el faci. La vida, me la jugo jo sol.
Entrar per la «porta estreta» vol dir que només s’hi pot passar d’un a un: cadascú amb el seu propi cor i amb el seu comportament.
Tinc un cor i un historial apte per entrar per aquesta porta? Per què?

2. El Senyor ofereix la seva salvació a tothom. «Vindrà gent d’Orient i d’Occident, del Nord i del Sud» –ens ha dit. Però ningú se salvarà per força, ni per casualitat.
Només se salvaran aquells que de veritat vulguin salvar-se: aquells que apreciïn la salvació que ens ofereix Jesús i s’esforcin sincerament per seguir el camí que Ell va fer.
No n’hi ha prou de dir-se cristià, o si voleu, de «fer» de cristià. «Menjàvem i bevíem amb vós» –diuen aquells de l’evangeli. Però el Senyor els respon: «No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal».
El camí de salvació no consisteix, per tant, en «fer» de cristià, sinó en «serho» de veritat.
Vull dir, que no és suficient estar batejat i anar a missa, sinó que comporta una transformació de la pròpia vida, fent un esforç sincer per assemblar-nos a Jesús, que va passar per tot arreu fent el bé i estimant.

3. Però tot això que hem dit, no suposa de cap manera que nosaltres hàgim de viure la nostra vida amb el cor angoixat, amb por. No seria aquesta una actitud cristiana, pròpia d’un fill estimat de Déu. 
Cert que hem d’intentar de viure la nostra vida amb gran sentit de responsabilitat, perquè la salvació és una cosa seriosa que ha costat molt cara a Jesús, i amb això no s’hi pot jugar.
Però també l’hem de viure amb pau i amb esperança, perquè sabem que el
Senyor ens estima. Ens ho ha recordat molt clarament el salm d’avui: «El seu amor per nosaltres és immens» –hem llegit. És immens. No té límit.
Mai no ens deixarà sols, ni ens demanarà que anem més enllà de les nostres possibilitats. Fem-li confiança. 

4. Intentem, doncs, de viure la nostra vida amb esperit de fidelitat al Senyor, sense deixar-nos condicionar pel nostre passat, que ja no podem canviar, i que hem de saber deixar en mans de Déu que és misericordiós.
I sense angoixar-nos tampoc pel futur, que igualment és en les mans d’aquest Déu que ens estima.
Demanem perdó amb humilitat quan ens adonem que hem fallat, ben convençuts que allò que ens ha de salvar, no són els nostres mèrits, sinó la misericòrdia de Déu, molt superior a les nostres mesquineses.
I tirem endavant, un instant darrera l’altre, perquè la vida està feta de moments presents i no pas de passats ni de futurs. Sapiguem gaudir de cada instant de la nostra vida com un do de Déu, perquè ho és: el sol, la muntanya, la família, les vacances, l’amistat… Tot.
Sapiguem aplicar aquella dita de la Mare Teresa de Calcuta, que és evangeli pur: «Que ningú no s’acosti a vosaltres, sense que se’n torni millor i més feliç».
Sapiguem deixar una empremta positiva en totes les persones amb qui ens relacionem. Que ningú no s’hagi de penedir d’haver-nos conegut.
I visquem en pau, posada la nostra confiança en el Senyor.
Aquest és el camí de salvació: un camí que demana esforç, sens dubte, perquè tot el que val, costa. Però és un camí que no porta angoixa, sinó pau, joia i esperança, perquè ens apropa al Senyor que n’és la font d’on brollen.
Reflexionem-hi.

Durant els mesos de juliol, agost i setembre us oferim els punts de reflexió del P. Lluís Armengol i Bernils (Terrassa, 1924 - Sant Cugat del Vallès, 2007), publicats al llibre "El pa de la Paraula nº 5. Diumenges i festius. Cicle C."  Editorial Claret, 2006

Sant Lluís de França

Sa mare, Blanca de Castella, el va fer un bon rei de França (1214-1270).

Pots consultar les lectures d'avui a lectures.missa.app.

destaquem

Tornar
Recomanacions d'estiu

Els llibres que has de llegir aquest estiu.

 

L'AMIC

Quan una dona perd inesperadament el seu millor amic i conseller literari, ha d’assumir la responsabilitat de fer-se càrrec del gos que ha deixat i que ningú no vol. La seva batalla amb el dolor per la pèrdua s’agreuja amb el sofriment callat del gos, un gran danès enorme traumatitzat per la inexplicable desaparició del seu amo, i l’amenaça del desnonament: els gossos estan prohibits a l'edifici de pisos de Manhattan on viu. L’amic, un llibre melangiós i detallista, és una meditació sobre la pèrdua i la solitud i una celebració del poder transfigurador de l’estimació entre persones i gossos. Un relat emotiu sobre l’amor, l’amistat, el dolor, la guarició i el lligam màgic entre una dona i el seu gos.

 

LA DISTÀNCIA FINS AL CIRERER

La Mafalda té nou anys i una única certesa: en sis mesos deixarà de veure-hi del tot. La distància a la qual divisa el cirerer de la seva escola serà la unitat de mesura de la seva pèrdua de visió. Cada dia que passa hi ha d’estar més a prop, per contemplar-lo bé. És per això que apunta en una llibreta les coses que li agradaria fer abans no sigui massa tard: comptar les estrelles que il·luminen la nit, jugar a futbol, pujar al cirerer… Però amb l’ajuda de la família i els amics descobrirà que les coses essencials no cal veure-les per sentir-les. Només així podrà deixar enrere la ràbia i la por, per encarar el seu destí sense haver de renunciar a res. Paola Peretti s’ha inspirat en la seva pròpia malaltia per escriure una novel·la plena de sensibilitat, tendresa i coratge.

 

RECORDS DEL FUTUR

Siri Hustvedt es posa en la pell d’una escriptora ja gran que, esperonada per la trobada d’un quadern de notes antic, evoca els records del seu primer any a Nova York, el 1978, quan acabada d’arribar de Minnesota, sola i sense ni cinc, descobreix les múltiples possibilitats que li ofereix la ciutat. A més, les converses misterioses d’una veïna, la Lucy Brite, que la jove sent a través de la fina paret de l’apartament, l’intriguen. I com que cada cop són confessions més íntimes i sinistres s’obsedeix a descobrir la veritat de la dona que viu a la porta del costat. Construïda a partir de la reelaboració en el present del temps passat, Records del futur crea un diàleg entre dècades i s’expandeix en múltiples relats. A més de la misteriosa vida de la veïna, assistim sobretot al retrat d’una jove que troba el seu camí com a dona i com a escriptora, inscrita en un ambient elèctric, el Nova York de finals dels anys 70.

 

EL MAR

Max Morden vuelve al pueblo costero donde de niño pasaba sus vacaciones. Allí conoció a los Grace, una familia acomodada. Allí, un verano, descubrió el poder transfigurador del amor, y también la tragedia. Mientras huye de la pena por la muerte de su esposa, se sumerge en ese pasado que late en su interior «como un segundo corazón».
El mar es un estudio de la felicidad según pasan los años, y la novela más conocida de John Banville, Premio Príncipe de Asturias de las Letras; la que le ha hecho merecer el prestigioso Premio Man Booker y las reseñas más entusiastas, aunque el elogio preferido del autor es el de una dependienta de una tienda londinense, quien al mirar la tarjeta de crédito de su esposa exclamó: «Dígale al señor Banville que El mar es el libro más hermoso que he leído nunca».

 

TELEFÓNICA

El edificio de la Telefónica, en la Gran Vía madrileña, es el primer rascacielos español. La aviación alemana trata diariamente de bombardearlo para cortar las comunicaciones de la República. Allí entra a trabajar un buen día la voluntaria alemana Anita Adam, rolliza, pequeña y muy independiente. Su forma de ser choca con el machismo de los españoles y con el rol secundario que se otorgaba a las mujeres. En aquel gigantesco edificio, que tiembla bajo las bombas de los junkers y los obuses del quince y medio, Anita permanecerá inmutable, trabajando a la tenue luz de la lamparilla de su escritorio. Ilsa Barea narra una historia polifónica basada en su propia vivencia en el Madrid sitiado. El texto, escrito hace ocho décadas, es uno de los últimos testimonios de la Guerra Civil.

 

LARGO PÉTALO DE MAR

La fascinante nueva novela de Isabel Allende. En plena Guerra Civil española, el joven médico Víctor Dalmau, junto a su amiga pianista Roser Bruguera, se ven obligados a abandonar Barcelona, exiliarse y cruzar los Pirineos rumbo a Francia. A bordo del Winnipeg, un navío fletado por el poeta Pablo Neruda que llevó a más de dos mil españoles rumbo a Valparaíso, embarcarán en busca de la paz y la libertad que no tuvieron en su país. Recibidos como héroes en Chile -ese «largo pétalo de mar y nieve», en palabras del poeta chileno-, se integrarán en la vida social del país durante varias décadas hasta el golpe de Estado que derrocó al doctor Salvador Allende, amigo de Victor por su común afición al ajedrez. Víctor y Roser se encontrarán nuevamente desarraigados, pero como dice la autora: «si uno vive lo suficiente, todos los círculos se cierran». Un viaje a través de la historia del siglo XX de la mano de unos personajes inolvidables que descubrirán que en una sola vida caben muchas vidas y que, a veces, lo difícil no es huir sino volver.