16 de juliol: LA MARE DE DEU DEL CARME I ELS CARMELITES. FUNDACIÓ DELS MISSIONERS CLARETIANS
L’advocació de la Mare de Déu del Carme o del mont Carmel té el seu origen en la capella que els carmelites del mont Carmel bastiren a la seva patrona el segle XII, inspirant-se en l’exemple del profeta Elies. Després de les croades, van popularitzant-ne la vocació, en estendre’s per Europa i arreu del món. Els carmelites o Germans de la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel, anomenen Maria Patrona, Germana, Mare, Formosa i Reina, i li expressen la seva consagració mitjançant la devoció al sant escapulari.
“Que amb el seu ajut arribem feliçment a la muntanya que és Crist” (Col·lecta)
Segle XII, segona meitat: Un grup d’ermitans (croats i pelegrins) s'agrupen al vessant del mont Carmel de Palestina en ermitatges (“desert”), tot prenent per model el profeta Elies. En el lloc anomenat la Font d’Elies basteixen una capella dedicada a la Mare de Déu: s’anomenaran “Germans de la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel” (Carmelites).
1209: Sant Albert de Vercel·li els lliura una regla de vida: «Declarem que des dels temps que els profetes Elies i Eliseu visqueren devotament en el Mont Carmel...”.
1238: A causa de la pressió islàmica, alguns grups d’ermitans comencen a emigrar cap als seus països d’origen: Xipre, Sicília, Provença, Anglaterra i d’altres.
1251, juliol 16: Segons la tradició, Simó Stock rep de mans de la Mare de Déu l’entrega de l’escapulari. Des d’aquell dia se’n fixa la data.
«Són dues les veritats de l’escapulari: la protecció contínua de Maria; i la certesa que la devoció a ella ha de constituir un hàbit: una orientació permanent de la conducta cristiana» (Joan Pau II).
1265: Convent a Perpinyà: el primer als Països Catalans. Es funden comunitats i confraries del Carme: Lleida (1278), Barcelona (1292)...
1291: Amb el fracàs de les croades, els ermitans han d’abandonar definitivament Palestina, però l’orde ja s’ha estès per Europa.
1380: Els carmelites institueixen la festa de la Mare de Déu del Carme, que celebren el 16 de juliol, adquirint cada cop més arrelament entre el poble, fins al punt de donar origen a un seguit de festes populars.
1562, agost 24: Santa Teresa de Jesús (1515-1582) inaugura el primer Carmel, iniciant la reforma de les Carmelites Descalces, juntament amb Sant Joan de la Creu.
1568, novembre 28: St. Joan de la Creu, amb dos frares més, comença la primera comunitat de Carmelites Descalços a Duruelo.
Segle XVII: A la costa catalana, la Mare de Déu del Carme comença a ser la patrona dels mariners i pescadors (substituint Sant Elm), gràcies a l'almirall mallorquí Antoni Barceló Pont de la Terra (1717-1797), perquè segons la tradició havia salvat un vaixell anglès que es trobava a la deriva enmig d’un ferotge huracà.
1849, juliol 16: Sant Antoni M. Claret funda la Congregació de Fills de la Benaurada Verge Maria (Claretians), al Seminari de Vic, juntament amb cinc sacerdots més. En ser la festa de la Santa Creu i de la Mare de Déu del Carme, els exhorta amb aquelles paraules del salm 22: Virga tua et baculus tuus ipsa me consolata sunt (v. 4). (Autobiografia 490).
Pots consultar les lectures d'avui a lectures.missa.app.
Más allá del mito o la leyenda, en esta obra se demuestra, mediante un riguroso estudio de la historia, la arqueología y la toponimia, que existen fundamentos suficientes para afirmar que hubo reinos importantes en el Occidente desde tiempos muy antiguos y que además estos reinos se llamaban Atlantis.
En este libro encontraremos dónde se halla la investigación actual, llegaremos incluso a ver que, en esos tiempos mitológicos, el Imperio Atlante del Occidente era inmenso, abarcando amplios territorios. Los Diez Reinos sagrados de la Atlántida, mencionados en la tradición antigua, eran una confederación muy organizada. ¿Pero a qué épocas se corresponde todo esto? ¿Cuáles son los tiempos mitológicos? Analizaremos las fuentes primitivas en las que se basa la Atlántida, desde los autores anteriores a Platón hasta el Imperio fenicio y las épicas micénicas. También se examinarán cuáles fueron las grandes controversias y las falsas leyendas que empujaron a la destrucción del mito y la controvertida condena del cristianismo. Situaremos la ubicación de la famosa capital, y en fin, las razones por las cuales este imperio cayó en el olvido, como si nunca hubiera existido.
-Pot rebre-ho demà*
*Si està disponible.
*Comandes peninsulars abans de 18:00h.
Enviament gratuït*
*Comandes +50€
-O pot recollir-lo a la botiga.
Más allá del mito o la leyenda, en esta obra se demuestra, mediante un riguroso estudio de la historia, la arqueología y la toponimia, que existen fundamentos suficientes para afirmar que hubo reinos importantes en el Occidente desde tiempos muy antiguos y que además estos reinos se llamaban Atlantis.
En este libro encontraremos dónde se halla la investigación actual, llegaremos incluso a ver que, en esos tiempos mitológicos, el Imperio Atlante del Occidente era inmenso, abarcando amplios territorios. Los Diez Reinos sagrados de la Atlántida, mencionados en la tradición antigua, eran una confederación muy organizada. ¿Pero a qué épocas se corresponde todo esto? ¿Cuáles son los tiempos mitológicos? Analizaremos las fuentes primitivas en las que se basa la Atlántida, desde los autores anteriores a Platón hasta el Imperio fenicio y las épicas micénicas. También se examinarán cuáles fueron las grandes controversias y las falsas leyendas que empujaron a la destrucción del mito y la controvertida condena del cristianismo. Situaremos la ubicación de la famosa capital, y en fin, las razones por las cuales este imperio cayó en el olvido, como si nunca hubiera existido.
items(0) 0€
660 671 515
Rep el Butlletí clicant 
