660 671 515
   Rep el Butlletí clicant aquí

tancar

dimarts 16 de juliol

Setmana XV de durant l'any

Mare de Déu del Carme

16 de juliol: LA MARE DE DEU DEL CARME I ELS CARMELITES. FUNDACIÓ DELS MISSIONERS CLARETIANS

L’advocació de la Mare de Déu del Carme o del mont Carmel té el seu origen en la capella que els carmelites del mont Carmel bastiren a la seva patrona el segle XII, inspirant-se en l’exemple del profeta Elies. Després de les croades, van popularitzant-ne la vocació, en estendre’s per Europa i arreu del món. Els carmelites o Germans de la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel, anomenen Maria Patrona, Germana, Mare, Formosa i Reina, i li expressen la seva consagració mitjançant la devoció al sant escapulari.

“Que amb el seu ajut arribem feliçment a la muntanya que és Crist” (Col·lecta)

Segle XII, segona meitat: Un grup d’ermitans (croats i pelegrins) s'agrupen al vessant del mont Carmel de Palestina en ermitatges (“desert”), tot prenent per model el profeta Elies. En el lloc anomenat la Font d’Elies basteixen una capella dedicada a la Mare de Déu: s’anomenaran “Germans de la Benaurada Verge Maria del Mont Carmel” (Carmelites).

1209: Sant Albert de Vercel·li els lliura una regla de vida: «Declarem que des dels temps que els profetes Elies i Eliseu visqueren devotament en el Mont Carmel...”.

1238: A causa de la pressió islàmica, alguns grups d’ermitans comencen a emigrar cap als seus països d’origen: Xipre, Sicília, Provença, Anglaterra i d’altres.

1251, juliol 16: Segons la tradició, Simó Stock rep de mans de la Mare de Déu l’entrega de l’escapulari. Des d’aquell dia se’n fixa la data.

«Són dues les veritats de l’escapulari: la protecció contínua de Maria; i la certesa que la devoció a ella ha de constituir un hàbit: una orientació permanent de la conducta cristiana» (Joan Pau II).

1265: Convent a Perpinyà: el primer als Països Catalans. Es funden comunitats i confraries del Carme: Lleida (1278), Barcelona (1292)...

1291: Amb el fracàs de les croades, els ermitans han d’abandonar definitivament Palestina, però l’orde ja s’ha estès per Europa.

1380: Els carmelites institueixen la festa de la Mare de Déu del Carme, que celebren el 16 de juliol, adquirint cada cop més arrelament entre el poble, fins al punt de donar origen a un seguit de festes populars.

1562, agost 24: Santa Teresa de Jesús (1515-1582) inaugura el primer Carmel, iniciant la reforma de les Carmelites Descalces, juntament amb Sant Joan de la Creu.

1568, novembre 28: St. Joan de la Creu, amb dos frares més, comença la primera comunitat de Carmelites Descalços a Duruelo.

Segle XVII: A la costa catalana, la Mare de Déu del Carme comença a ser la patrona dels mariners i pescadors (substituint Sant Elm), gràcies a l'almirall mallorquí Antoni Barceló Pont de la Terra (1717-1797), perquè segons la tradició havia salvat un vaixell anglès que es trobava a la deriva enmig d’un ferotge huracà.

1849, juliol 16: Sant Antoni M. Claret funda la Congregació de Fills de la Benaurada Verge Maria (Claretians), al Seminari de Vic, juntament amb cinc sacerdots més. En ser la festa de la Santa Creu i de la Mare de Déu del Carme, els exhorta amb aquelles paraules del salm 22: Virga tua et baculus tuus ipsa me consolata sunt (v. 4). (Autobiografia 490).

Veure més...

Pots consultar les lectures d'avui a lectures.missa.app.

CARTES DE GUERRA I D'EXILI (1934-1960)

sinopsi

En un moment en què els epistolaris es valoren d’una manera particular i se n’editen amb profusió, la publicació de Cartes de guerra i d’exili (1934-1960), de Mercè Rodoreda, resulta molt destacable, atès que es tracta de la correspondència d’una de les autores més valorades de la literatura catalana; per mitjà de les cartes podem, no solament seguir de prop una vida ben bé de novel·lista, sinó, també, la dels seus corresponsals, Carles Pi-Sunyer, Armand Obiols… En el primer apartat, presidit per la Segona Guerra Mundial, s’hi emmiralla un temps de fonda soledat, en què la correspondència resulta un article de primera necessitat, que propicia confessions. Uns anys difícils, d’angoixa i de precarietat per a Rodoreda, que representen una dura i profunda experiència de la vida que la marcarà per sempre, com a dona i també com a escriptora; tal com les cartes demostren tota la seva producció n’és deutora, des de Vint-i-dos contes (1958) fins a Quanta, quanta guerra… (1980), amb un relleu especial de La plaça del Diamant (1962), la gran novel·la de l’exili. I és que, un cop acabada la guerra, a París, primer, i a Ginebra, després, Rodoreda pot seguir els corrents literaris i artístics del moment, ella, també, una pintora ben actual, admiradora de Picasso i Miró, com la correspondència reflecteix. A partir de llavors, sobretot, Rodoreda pot iniciar la seva carrera literària definitiva, l’obra de plena maduresa. L’exili, en un cert sentit, s’acaba i, aleshores, es pot bolcar, finalment, en l’escriptura, la seva vocació més profunda, amb uns resultats espectaculars que la convertiran en la novel·lista més traduïda de la literatura catalana. En definitiva, les cartes resulten una font d’informació privilegiada, la qual cosa palesa el gran interès que tenen, sense oblidar l’estil ben original de Rodoreda, la marca dels grans escriptors, un atractiu més de la lectura de Cartes de guerra i d’exili.

fitxa tècnica

títol
CARTES DE GUERRA I D'EXILI (1934-1960)
isbn 9788493823085
data de publicació 01/06/2017
col·lecció FORA DE COL.LECCIÓ
número d'edicions 1
dades del llibre 384 pàg.
enquadernació Rústica
idioma Catalán

llistat de matèries relacionades

23,75 €
25,00 €
(Estalviï's 5% de dte. per la web)

-Pot rebre-ho demà*

*Si està disponible.
*Comandes peninsulars abans de 18:00h.

Enviament gratuït*
*Comandes +50€

-O pot recollir-lo a la botiga.

sinopsis
fitxa tècnica

En un moment en què els epistolaris es valoren d’una manera particular i se n’editen amb profusió, la publicació de Cartes de guerra i d’exili (1934-1960), de Mercè Rodoreda, resulta molt destacable, atès que es tracta de la correspondència d’una de les autores més valorades de la literatura catalana; per mitjà de les cartes podem, no solament seguir de prop una vida ben bé de novel·lista, sinó, també, la dels seus corresponsals, Carles Pi-Sunyer, Armand Obiols… En el primer apartat, presidit per la Segona Guerra Mundial, s’hi emmiralla un temps de fonda soledat, en què la correspondència resulta un article de primera necessitat, que propicia confessions. Uns anys difícils, d’angoixa i de precarietat per a Rodoreda, que representen una dura i profunda experiència de la vida que la marcarà per sempre, com a dona i també com a escriptora; tal com les cartes demostren tota la seva producció n’és deutora, des de Vint-i-dos contes (1958) fins a Quanta, quanta guerra… (1980), amb un relleu especial de La plaça del Diamant (1962), la gran novel·la de l’exili. I és que, un cop acabada la guerra, a París, primer, i a Ginebra, després, Rodoreda pot seguir els corrents literaris i artístics del moment, ella, també, una pintora ben actual, admiradora de Picasso i Miró, com la correspondència reflecteix. A partir de llavors, sobretot, Rodoreda pot iniciar la seva carrera literària definitiva, l’obra de plena maduresa. L’exili, en un cert sentit, s’acaba i, aleshores, es pot bolcar, finalment, en l’escriptura, la seva vocació més profunda, amb uns resultats espectaculars que la convertiran en la novel·lista més traduïda de la literatura catalana. En definitiva, les cartes resulten una font d’informació privilegiada, la qual cosa palesa el gran interès que tenen, sense oblidar l’estil ben original de Rodoreda, la marca dels grans escriptors, un atractiu més de la lectura de Cartes de guerra i d’exili.

títol
CARTES DE GUERRA I D'EXILI (1934-1960)

isbn 9788493823085
data de publicació 01/06/2017
col·lecció FORA DE COL.LECCIÓ
número d'edicions 1
dades del llibre 384 pàg.
enquadernació Rústica
idioma Catalán
compartir llibre

més llibres de l'autor

els més venuts