ELS BARCELONINS (I LES BARCELONINES)

Com som els barcelonins del segle actual? Som gent molt acollidora i orgullosa de la bellesa de la nostra ciutat, com diu Dan Brown a la seva última novel·la, cosmopolites i elegants (els dos últims adjectius ja no són seus), o més aviat som gent prudent i recelosa dels seus costums i espais? Som tan tolerants, moderns i avantguardistes com ens creiem, o el nostre progressisme acaba allà on comença el caos d’aquest turisme que ens envaeix i ens atabala?
Ens hem posa’t guapos a costa de ser més avorrits, es demana, no sense una certa nostàlgia, Llucia Ramis a l’epíleg? És per aquest motiu que Barcelona és dels únics llocs del món on quan seus sola (o sol) a la barra d’un bar no et parla ningú? O és tot una qüestió de visió, de l’alçada des d’on s’observi l’activitat frenètica que bull a les voreres de la Barcelona diürna? Segons Sergi Pàmies, sí: l’aerodinàmica de la persona alta juga al seu favor, especialment a la Diagonal, on la profusió de vehicles perillosos posa a prova els físics més baixos i arrodonits.
Amables però distants, més simpàtics amb els extragers que amb els de casa, llaminers però amb tendència a l’acidesa estomacal, narcisistes sense arribar a ser tibats, arrauxats i assenyats segons bufi el vent, somiadors i tossuts però en cap cas estridents. Així són els barcelonins de Màrius Carol, dels quals també podria dir, amb la mateixa satisfacció que Pla: «Jo he cultivat el seu tracte i n’estic molt content. Són molt bona gent».