660 671 515

Rep el Butlletí clicant aquí

tancar

diumenge 18 de novembre

Setmana XXXIII de durant l'any

Afegeix el santoral al teu calendari 

 

Homilia diumenge 18 de novembre de 2018

Dn 12,1-3

He 10,11-14.18

Mc 13,24-32

Ens trobem al final de l’any litúrgic, i també es va acostant de l’any civil. L’Església dedica aquests darrers dies abans de l’Advent a reflexionar sobre el sentit de la història, i sobre l’esperança cristiana. I ho fa a través de textos que són més aviat difícils. Difícils perquè hi apareixen images grandioses, que se’ns fan estranyes… i difícils perquè ens parlen més o menys directament d’un judici que sempre ens sona malament, ens desagrada.

I malgrat aquestes dificultats, què ens poden dir aquests textos a nosaltres, avui?

1) No tot és igual

Sempre ens agrada recordar els passatges bonics i lluminosos en els que Jesús ens parla de la felicitat (les benaurances), del perdó, de la fratenitat, de la mansuetud…. Però a vegades també trobem textos durs, que parlen que “els estels trontollaran”; en altres ocasions parla de la “porta estreta”... Què ens volen dir aquestes expressions més incòmodes per a nosaltres, que a vegades estem temptats de suprimir o de saltar-nos-els?

Potser ens volen dir dues coses.

D’una banda, que no tot és igual. Que hi ha vides que porten llavors de vida, de vida per al nostre món, i de vida per sempre. I que hi ha maneres de viure que porten a la no-vida, a la violència, a la destrucció, a tancament i les llàgrimes. Penso que tots podem posar rostre a aquestes dues maneres de viure: una que és lluminosa, una altra que enfosqueix i porta a la no-vida.

Per això, no ens ha d’estranyar que apareguin imatges que parlen de destrucció, de no-vida, de ‘cruixir de dents’. I no només perquè ens parlin ‘de l’infern’, sinó perquè ens parlen dels inferns del nostre món: persones soles, abandonades, esclavitzades, abusades, excloses, expulsades, persones que se senten inútis, sense valor, persones enfonsades, que pateixen la violència… Sí, el nostre món és ja, per a moltes persones, un lloc de no-vida. 

Per això, aquestes lectures ens parlen també que Jesús pren partit, amb força i claredat, per la vida. I denuncia i vol deixar en clar tot allò que porta a la no-vida. No tot li és indiferent, a Jesús: plora amb els que ploren, li fa mal el patiment dels altres, és sensible a la buidor i la no-vida que pateixen tantes persones.

Jesús és un apassionat per la vida. Per això els camins de no-vida el fan parlar tan vehementment, amb tanta força: “escolteu bé, no tot és igual, no tots els camins de vida porten llavors de vida!”.

Això és el que avui estem convidats a considerar: que no tot és igual, que no tot té sentit, que no tot porta llum i vida.

Per això em puc preguntar: la meva vida, porta llavors de vida, de fraternitat, d’amor, de sentit, de companyia, per als altres? És una vida que sembra encara que siguin petites llavors de vida per sempre? És una vida que apunta cap al Regne? Què em diria Jesús sobre la meva vida?

2) Els textos d’avui també ens parlen d’esperança, encara que no ho sembli. D’una esperança forta, valenta, desbordant.

Sí, és cert que Jesús parla que “trontollaran fins i tot els estels”, és a dir, que trontollarà fin i tot allò que es considerava més estable i més sòlidament fonamentat de l’univers. Jesús ens parla de que tot pot canviar, tot pot trontollar, tot pot ésser destruït. Però aquesta no és la darrera paraula. La darrera paraula no és que el món, tot ell, és inestable i s’acabarà. La darrera paraula és de vida i d’esperança: “sapigueu que Ell (el Fill de l’home, el Senyor, Jesús) s’acosta”, enmig d’aquestes tribulacions. I encara: “el cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”.

Potser aquestes paraules d’esperança, fins i tot enmig de les tribulacions i les dificultats del nostre món, ens poden ajudar a no perdre d’esperança malgrat tot. Però no una esperança que ens faci simplement ‘aguantar la tempesta’, sinó una esperança que ens posi en marxa, que ens faci estar, malgrat tot, en el costat dels qui treballen pel camí de la vida.

Jo, de quin costat estic: dels camins de la vida, o dels camins de la desesperació? I finalment  em puc preguntar: què em sosté en les adversitats per seguir apostant pel camí de l’Evangeli, de la vida, de l’amor generós?

Que el Senyor ens ajudi a no pedre l’esperança, i a saber distingir els camins de vida dels que no porten a res, i a estar al costat de la vida sempre, apassionadament com Jesús ens ensenya.

Que així sigui.

Llorenç Puig, sj.

Text extret de pregaria.cat.

Dedicació de la Catedral de Barcelona

 

Festa a l’arxidiòcesi de Barcelona

Cant d’entrada

Vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs.

Oració col·lecta

Oh, Déu, Vós que amb aquestes pedres vives i escollides, que són els vostres fidels, us construïu un temple digne de Vós, augmenteu en la vostra Església la gràcia que li heu donat, a fi que el poble fidel creixi contínuament com a edificació de la Jerusalem celestial.

O bé:

Oh, Déu, que heu donat el nom d’Església al vostre poble, feu que la comunitat reunida en nom vostre us veneri, us estimi, us segueixi i arribi, conduïda per Vós, a les promeses eternes.

 

DEDICACIÓ DE LES BASÍLIQUES DE SANT PERE i DE SANT PAU, APÒSTOLS

Memòria lliure

Després del seu martiri el cos de Pere, el ‘bon pastor’, fou sepultat al Vaticà i el de Pau, el ‘mestre de vida’, al camí d’Òstia. Al segle IV, Constantí hi erigí les corresponents basíliques: vers el 350, al Vaticà; i vers el 390 a la Via Ostiense. ‘Els mèrits i les virtuts, que superen tota ponderació, d’aquests dos homes, no els hem de considerar dissociats: l’elecció els va ajuntar, el treball els va fer semblants, la mort els va igualar’ (Sant Lleó el Gran, Sermó 82).

Oració col·lecta

Defenseu, Senyor, la vostra Església amb la protecció dels apòstols, a fi que, per mitjà d’aquells que anunciaren per primera vegada l’Evangeli, obtingui també fins a la fi del temps un augment de gràcia celestial.

Veure més...

LA CONFESIÓN DE LA LEONA -COUTO,MIA-978-84-204-1941-1

LA CONFESIÓN DE LA LEONA

sinopsi

La última novela del premiado autor mozambiqueño Mia Couto -el «mago de las palabras», según el Neues Deutschland- es al mismo tiempo un misterio fascinante, un conmovedor retrato de la opresión a las mujeres y una confrontación entre las tradiciones y el mundo moderno.Novela finalista al Premio Booker 2015.La confesión de la leona desvela el misterioso mundo de Kulumani, una aldea aislada en Mozambique cuyas creencias y tradiciones se ven amenazadas cuando unas leonas empiezan a cazar a las lugareñas.Mariamar, hermana de la víctima del último de esos ataques, ve cómo su vida se tambalea ante la llegada de Arcángel Baleiro, «el último cazador», contratado por los ancianos de la aldea para matar a las leonas. Encerrada en casa por su padre, Mariamar revive dolorosos recuerdos de abusos pasados y reza para que Arcángel la rescate. Los hombres de Kulumani se sienten cada vez más amenazados por la presencia del forastero y por las fuerzas de la modernidad que ponen en riesgo su cultura ancestral, y sospechan que las leonas no son sino espíritus conjurados por la brujería de sus propias mujeres.Reseñas:
«Couto es un artesano de una lengua clásica, precisa y sobria. Se apropia del portugués para reinventarlo. Crea un modelo narrativo nuevo.»
Sebastián Lapaque, Le Monde Diplomatique«Este tipo es bestial. Su garra se agudiza con el tiempo y construye, libro a libro, una obra única... Couto se sumerge en el barro mágico de los misterios populares. Otra alegría para sus lectores.»
Catherine Simon, Le Monde«La prosa de La confesión de la leona se mimetiza con el paisaje y fluye como un río que atraviesa la aldea. Couto dirige de manera sutil e inteligente al lector hacia el verdadero tema de la novela: la trágica e invisible guerra entre los hombres, que abusan de su poder, y las mujeres, que han sido educadas para renunciar a él.»
José Mário Silva, Expresso«Mia Couto es uno de los autores más interesantes e importantes de África.»
Henning Mankell«Magistralmente forjada... La confesión de la leona canta con el matiz musical de un poema.»
Heather de Scott Partington, Los Angeles Times«Couto mezcla en La confesión de la leona la gran tradición literaria portuguesa con la mejor literatura africana.»
Transfuge«Este libro me ha hechizado.»
Gesa Fußel, Buch-Magazin«Couto derriba los límites tradicionales de estilo y género. La confesión de la leona se lee como una parábola de la barbarie humana y sus consecuencias.»
Anthony Domestico, The Boston Globe«Un libro profundo, inquietante y muy evocador, y sin duda una de las grandes novelas del año.»
La Cause littéraire

fitxa tècnica

títol
LA CONFESIÓN DE LA LEONA
autor
COUTO, MIA
isbn 978-84-204-1941-1
data de publicació 01/02/2016
número d'edicions 1
dades del llibre 212 pàg.
dimensions 24,00 x 15,10 cm
enquadernació Rústica
idioma Español / Castellano

llistat de matèries relacionades

17,00 €
17,90 €
(Estalviï's 5% de dte. per la web)

-Ports gratuïts*
*Comandes +50€

-Pot rebre-ho demà*

*Si està disponible.
*Comandes peninsulars abans de 18:00h.

-O pot recollir-lo a la botiga.

sinopsis
fitxa tècnica

La última novela del premiado autor mozambiqueño Mia Couto -el «mago de las palabras», según el Neues Deutschland- es al mismo tiempo un misterio fascinante, un conmovedor retrato de la opresión a las mujeres y una confrontación entre las tradiciones y el mundo moderno.Novela finalista al Premio Booker 2015.La confesión de la leona desvela el misterioso mundo de Kulumani, una aldea aislada en Mozambique cuyas creencias y tradiciones se ven amenazadas cuando unas leonas empiezan a cazar a las lugareñas.Mariamar, hermana de la víctima del último de esos ataques, ve cómo su vida se tambalea ante la llegada de Arcángel Baleiro, «el último cazador», contratado por los ancianos de la aldea para matar a las leonas. Encerrada en casa por su padre, Mariamar revive dolorosos recuerdos de abusos pasados y reza para que Arcángel la rescate. Los hombres de Kulumani se sienten cada vez más amenazados por la presencia del forastero y por las fuerzas de la modernidad que ponen en riesgo su cultura ancestral, y sospechan que las leonas no son sino espíritus conjurados por la brujería de sus propias mujeres.Reseñas:
«Couto es un artesano de una lengua clásica, precisa y sobria. Se apropia del portugués para reinventarlo. Crea un modelo narrativo nuevo.»
Sebastián Lapaque, Le Monde Diplomatique«Este tipo es bestial. Su garra se agudiza con el tiempo y construye, libro a libro, una obra única... Couto se sumerge en el barro mágico de los misterios populares. Otra alegría para sus lectores.»
Catherine Simon, Le Monde«La prosa de La confesión de la leona se mimetiza con el paisaje y fluye como un río que atraviesa la aldea. Couto dirige de manera sutil e inteligente al lector hacia el verdadero tema de la novela: la trágica e invisible guerra entre los hombres, que abusan de su poder, y las mujeres, que han sido educadas para renunciar a él.»
José Mário Silva, Expresso«Mia Couto es uno de los autores más interesantes e importantes de África.»
Henning Mankell«Magistralmente forjada... La confesión de la leona canta con el matiz musical de un poema.»
Heather de Scott Partington, Los Angeles Times«Couto mezcla en La confesión de la leona la gran tradición literaria portuguesa con la mejor literatura africana.»
Transfuge«Este libro me ha hechizado.»
Gesa Fußel, Buch-Magazin«Couto derriba los límites tradicionales de estilo y género. La confesión de la leona se lee como una parábola de la barbarie humana y sus consecuencias.»
Anthony Domestico, The Boston Globe«Un libro profundo, inquietante y muy evocador, y sin duda una de las grandes novelas del año.»
La Cause littéraire

títol
LA CONFESIÓN DE LA LEONA
autor
COUTO, MIA

isbn 978-84-204-1941-1
data de publicació 01/02/2016
número d'edicions 1
dades del llibre 212 pàg.
dimensions 24,00 x 15,10 cm
enquadernació Rústica
idioma Español / Castellano
compartir llibre

més llibres de l'autor

els més venuts