Les germanes Carmelites de Mataró ens ofereixen ara aquest recull d’escrits de la qui fou estimada mestra i guia. Ho fan tot agraint, amb fidelitat filial, els ajuts que van rebre de Déu a través d’ella i pensant que altres se’n podran aprofitar.
Els qui tinguérem la sort de tractar-la, ni que fos ocasionalment, ho teníem ben constatat: tot i que inicialment pogués presentar-se amb un cert toc de timidesa i àdhuc de reserva, hom descobria aviat que la M. Cristina era una dona tota amarada de l’amor de les coses divines, que vivia en Déu i intentava mirar-ho tot com si fos amb els ulls de Déu. Tal com ella dirà en els textos que llegireu, des de la seva joventut s’havia acostumat a veure la transparència de Déu en totes les coses, a «percebre la realitat com a transparent». I semblava que aquesta transparència s’hagués com transvasat a la seva persona.
Quan hagué de parlar a un grup de joves de Girona, decidí fer-ho sobre «l’alegria i la pobresa d’estimar». Aquest pensament podria resumir ben bé tota la vida de la M. Cristina i tot el missatge dels seus escrits. La M. Cristina estava sempre plena de l’alegria d’estimar Déu i els germans, però alhora sempre amb una gran consciència de la pobresa i les limitacions de les formes en què l’amor es realitza i es manifesta en aquesta vida; i per això maldava sempre per superar-les. Quan intenta explicar el procés de la seva maduració interior, ho dirà així: «El desig, l’enyor, la nostàlgia de l’amor absolut és el que manté la dinàmica de la meva espiritualitat». Això és el que feia que la seva persona respirés sempre una admirable pau i serenor, i alhora estigués constantment moguda per una santa inquietud (molt a la manera de Joan de la Creu) de cercar sempre quelcom més i millor.