El Concili Vaticà II va restaurar el ministeri diaconal com a grau permanent del sagrament de l'orde, amb la possibilitat de ser conferit a homes casats. Aquesta renovació, a mesura que s'ha anat duent a terme en gairebé la meitat de les diòcesis de l'Església, ha anat pantejant una sèrie de qüestions de tipus pràctic i teòric; una d'aquestes qüestions és la relació que es pot establir entre el sagrament del matrimoni i el de l'orde, en el grau del diaconat, en l'àmbit de l'Església catòlica de ritu llatí.
En posar en relació els dos sagraments des d'un punt de vista teòric, constatem que ambdós són sagraments al servei de la comunió. En posar-los en relació des del punt de vista vivencial, veiem que en l'experiència viscuda d'aquesta doble sacramentalitat hi ha unes dificultats, però també uns punts lluminosos; alhora, de la reflexió posterior sobre aquesta vivència deriven uns reptes determinats.
Les relacions que s'estableixen entre ambdós sagraments poden ser diferents segons l'eclesiologia en què s'emmarquen; l'eclesiologia de comunió és el marc més adient. En l'Església de comunió, la relació que s'estableix entre el matrimoni i el diaconat és de mutu enriquiment.