Cerrado por vacaciones:
del 1 al 23 de agosto.
DEDICACIÓN DE LA BASÍLICA DE SANTA MARÍA LA MAYOR
MEMORIA FACULTATIVA
La Iglesia de Santa María la Mayor, situada sobre el monte Esquilino, en Roma, es una de las cuatro basílicas mayores primarias o patriarcales (las otras: San Pedro del Vaticano, San Pablo Extramuros y San Juan de Letrán) y representa el patriarcado de Antioquía, lugar donde por vez primera los seguidores de Cristo son llamados ‘cristianos’ (Ac 11,26). Esta primera iglesia de Occidente dedicada a la Virgen fue erigida justamente tras el Concilio de Éfeso. La Basílica de Santa María la Mayor manifiesta claramente que en María, como en un templo, el Verbo se revistió de nuestra naturaleza humana y, engendrado por ella, acampó entre nosotros (Jn 1,14). Con María, en la Fiesta de la Transfiguración de mañana, entraremos más fácilmente en la nube luminosa del Tabor, y nos encontraremos en todas partes, pero sobre todo en sus santuarios, «como en casa», porque ella misma es la estancia de Dios.
Una tradición que se remonta hasta el siglo IV explica que Juan, caballero cristiano, y su esposa –sin hijos, y ambos entregados a las obras de caridad-, tuvieron una misma idea: nombrar a la Virgen como heredera universal de sus bienes. Pero no sabían cómo hacerlo, puesto que desconocían cuál de sus obras le complacería más. La duda les quedó aclarada mediante un sueño que tuvieron el 5 de Agosto del año 352, por medio del cual Nuestra Señora les pidió que le construyesen una iglesia en Roma, precisamente en el lugar donde vieran que la tierra estaba cubierta por la nieve. Aquel signo se produjo en el monte Esquilino. Como aquel sueño lo había tenido también el papa de entonces, Liberio (352-366), no cupo ninguna duda acerca de los deseos de la Santísima Virgen, puesto que nos encontrábamos en pleno mes de Agosto, en el ferragosto romano. De donde el nombre popular de Nuestra Señora de las Nieves (ad Nives). Y por esto en esa fecha se deja caer desde el techo una lluvia de pétalos blancos.
Puedes consultar las lecturas de hoy en lecturas.misa.app.
Els trastorns del son infantil esdevenen, per a molts pares, un problema de veritat, però també ho són per les seqüeles i els efectes nocius que generen, alguns dels mètodes d’ensinistrament que es fan servir per a regular aquest procés i per a aconseguir, per fi!, que els nens dormin quan els pares ho decideixen.
Segons l’autora, psicopediatra i especialista en el tema, «el son és un procés evolutiu, i tots els nens sans arribarà un dia que dormiran correctament». Per tant, no s’ha d’alterar, ja que, en ser una necessitat vital, el son «se sincronitzarà amb les necessitats de cada moment de la nostra vida».
Per tant, deixar plorar el nadó no és la solució, perquè quan un bebè plora és que pateix i per tant necessita atenció. I tampoc no és la solució prohibir-li les cançons de bressol o no deixar-lo que es consoli al llit dels pares.
No es tracta, doncs, d’aplicar un mètode o unes normes de disciplina, sinó d’abordar les diferents situacions amb afecte i comprensió. Com es demostra en aquestes pàgines, això ens permetrà, a pares i fills, passar unes nits més tranquil·les.
Carlos González, pediatra i autor de Mi hijo no me come, afirma al pròleg de Dormir sense llàgrimes que «necessitem informació seriosa i veraç per a aclarir aquest embull de mites i prejudicis […] Dormir sense llàgrimes esdevindrà certament un clàssic tant per als pares com per als professionals».
- Los envíos se realizaran a partir del 23 de agosto.*
*Si está disponible.
Envío gratuito: pedidos +50€ (Sólo España Península y Baleares).
-O podrá recogerlo en la tienda.
Els trastorns del son infantil esdevenen, per a molts pares, un problema de veritat, però també ho són per les seqüeles i els efectes nocius que generen, alguns dels mètodes d’ensinistrament que es fan servir per a regular aquest procés i per a aconseguir, per fi!, que els nens dormin quan els pares ho decideixen.
Segons l’autora, psicopediatra i especialista en el tema, «el son és un procés evolutiu, i tots els nens sans arribarà un dia que dormiran correctament». Per tant, no s’ha d’alterar, ja que, en ser una necessitat vital, el son «se sincronitzarà amb les necessitats de cada moment de la nostra vida».
Per tant, deixar plorar el nadó no és la solució, perquè quan un bebè plora és que pateix i per tant necessita atenció. I tampoc no és la solució prohibir-li les cançons de bressol o no deixar-lo que es consoli al llit dels pares.
No es tracta, doncs, d’aplicar un mètode o unes normes de disciplina, sinó d’abordar les diferents situacions amb afecte i comprensió. Com es demostra en aquestes pàgines, això ens permetrà, a pares i fills, passar unes nits més tranquil·les.
Carlos González, pediatra i autor de Mi hijo no me come, afirma al pròleg de Dormir sense llàgrimes que «necessitem informació seriosa i veraç per a aclarir aquest embull de mites i prejudicis […] Dormir sense llàgrimes esdevindrà certament un clàssic tant per als pares com per als professionals».
items(0) 0€
