L’autor, seguint la línia iniciada amb el llibre «L’univers de l’home» i continuada amb «Divagacions, homenatge a Agustí de Semir», parla de l’amor com a fonament i clau de volta de la vida dels humans.
Ara desenvolupa de ple aquesta idea, mostrant la vida de Jesús com a exemple màxim d’amor i alhora com a reflex de l’actuació (no de la seva essència) de Déu envers nosaltres, actuació que només ens arriba com a amor, infinit i etern, que omple d’amor els qui volen estimar però impotent en tot el que no és amor.
El subtítol de l’obra anuncia que es tracta d’una visió personal. És una contemplació dels evangelis tal com ens han arribat, sense cap pretensió científica, «ingènua» com la qualifica el prologuista. Com els llegiria una persona que no conegués res de Jesús i provés d’imaginar com podrien ser els relats que s’hi conten.
En definitiva, és una exaltació de l’alegria de la vida, tot i els seus aspectes contradictoris. Els gestos i les paraules de Jesús són una invitació a assaborir la vida, gaudint de l’amor, de la bellesa, de tot el que és positiu, i a afrontar els negatius amarats de pau interior. I, per tant, són un missatge que Déu, vist només com a amor, ens fa a través de Jesús.