Memoria obligatoria
Timoteo y Tito son destacados colaboradores del Apóstol San Pablo. Timoteo fue discípulo preferido de Pablo, que le encomendó la joven comunidad de Éfeso. En dos cartas, le da a conocer los rasgos fundamentales del servicio pastoral. A Tito, Pablo le encomienda la pacificación de la comunidad de Corinto y la responsabilidad de la de Creta: ‘Tito, mi intención al dejarte en Creta era que acabaras de organizar lo que aún faltaba por hacer y constituyeses presbíteros en cada ciudad, siguiendo las instrucciones que te di’ (Tit 1,5).
Oración colecta
Oh Dios, que hiciste brillar con virtudes apostólicas a los Santos Timoteo y Tito, concédenos por su intercesión que después de vivir en este mundo en justicia y santidad, merezcamos llegar al reino de los cielos.
Puedes consultar las lecturas de hoy en lecturas.misa.app.
ME'N VAIG
(Trobes que la casa, vista de fora, no sembla habitada. No saps
si és de fusta o de vidre; de tova o de paraules. I et fa por trucar.
Podria haver-hi algú, i llavors ¿de què serviria haver trucat?
Són les sis del matí. La boira baixa,
a poc a poc, els graons de l'escala
en un adagio lent: com si tot fos
ineludible ja; com si del temps
en degotés una elegia muda, sense noses,
sense res més per dir, callada, exànime.
He endreçat els silencis que no he dit,
que no han trobat manera de sortir-se'n:
i ara m'adono que el silenci té
les mides dels llençols i dels racons
on m'he amagat, des de petit; i té
les dimensions paradoxals de massa
paraules insolents que no em serveixen.
-Recíbalo mañana*
*Si está disponible.
*Pedidos peninsulares antes de las 17:00h.
Envío gratuito*
*Pedidos +50€ (Sólo Península y Baleares)
Durante el estado de alarma en España no se realizan envíos a Suramérica ni Centroamérica.
-O puede recogerlo en la tienda.
ME'N VAIG
(Trobes que la casa, vista de fora, no sembla habitada. No saps
si és de fusta o de vidre; de tova o de paraules. I et fa por trucar.
Podria haver-hi algú, i llavors ¿de què serviria haver trucat?
Són les sis del matí. La boira baixa,
a poc a poc, els graons de l'escala
en un adagio lent: com si tot fos
ineludible ja; com si del temps
en degotés una elegia muda, sense noses,
sense res més per dir, callada, exànime.
He endreçat els silencis que no he dit,
que no han trobat manera de sortir-se'n:
i ara m'adono que el silenci té
les mides dels llençols i dels racons
on m'he amagat, des de petit; i té
les dimensions paradoxals de massa
paraules insolents que no em serveixen.