Existeix una màxima dels rabins molt antiga segons la qual cada controvèrsia té, si s’observa amb intensitat, tres cares: la teva, la meva i la cara correcta. Fent-se seva aquesta sentència, Pinchas Lapide, jueu, i Raimon Panikkar, cristià, hindú i budista, parlen profundament sobre Déu, però també sobre l’ateisme, el fonamentalisme, el mal, la Bíblia, les escriptures vèdiques o la mística. «Tot el que podem dir sobre Déu no és més que un balbuceig impotent que en el millor dels casos surt al seu encontre, però que no pot assolir-lo. ¿De quin Déu estem parlant, doncs?», es qüestiona Pinchas Lapide. Raimon Panikkar senyala: preguntar-se si les diferents religions parlen del mateix Déu pot donar a entendre que Déu és una cosa en si de la qual es pot parlar en tercera persona. Recollint la reflexió de Martin Buber, el filòsof català defensa parlar de Déu en segona persona: Déu és un tu, mai un jo o un ell. En el pròleg del llibre, Lapide medita sobre la prohibició bíblica de les imatges de Déu i sobre l’exigència que les religions dialoguin entre elles des del convenciment que aquest planeta no és ni sa ni insà, sinó sanable. En l’epíleg, Panikkar ressegueix l’evolució de la seva imatge de Déu a través d’un destacat i estimulant relat autobiogràfic.