En la gran varietat de formes de vida i cultures, tota vida humana ha estat —i continua essent—, en termes profans o religiosos, conscientment o inconscientment, una prova, un experiment, una aposta per sortir del laberint, que és la mateixa existència humana. Però és necessari no oblidar, com subratllava Michel Foucault, que «el laberint, més que el lloc on un es perd, és el lloc d'on un sempre surt perdut». D'alguna forma, el persistent desig de sortir-ne ja n'és la sortida. D'una manera molt semblant al que s'esdevé amb el mite del paradís retrobat, la mentida suprema que amaga el laberint de tota vida humana és la creació d'un fals autoconvenciment segons el qual un ja n'ha sortit. Llavors, amb una mena de immunitat fictícia entre ingènua i pretensiosa, un pensa que ja es troba més enllà de les pors, les proves, dels paranys, de les il·lusions que, per sort o per desgràcia, positivament o negativament, solen ser la matèria primera i més visible de la vida diària d'homes i dones. In statu viæ, però, la sortida real del laberint que és sempre la nostra existència concreta no deixa de ser mai una pregunta amb respostes, si n'hi ha, que no són sinó noves preguntes amb renovellades resposta-preguntes.