EL NEBOT DE WITTGENSTEIN

UNA AMISTAT

Si, tal com ens assenyalava Heidegger, l’home és un ser per a la mort, haurem de reconèixer que Thomas Bernhard, malalt crònic de malalties incurables, es trobava en una condició summament privilegiada per escriure amb l’ànim tocat per aquesta fatal disposició humana. Poeta, dramaturg i novel·lista austríac, autor de memorables llibres autobiogràfics, l’any 1982 publica l’obra El nebot de Wittgenstein, un dels seus treballs més reeixits. El fil conductor de la narració és l’amistat entre Bernhard i Paul Wittgenstein, nebot del filòsof del mateix nom de casa. Dues persones fràgils, hipersensibles i poc inclinades a fer concessions al gregarisme generalitzat de la població. Es troben i de seguida s’entenen. Paul, segons l’escriptor, era un home d’unes capacitats mentals extraordinàries, a l’altura del seu famós oncle Ludwig. Només que un havia fixat el propi pensament amb l’escriptura i l’havia publicat i l’altre no. Per desgràcia, una gran capacitat intel·lectual pot esclatar dins el cap, fixeu-vos sinó en Nietzsche. Aquest també va ser el cas de Paul, trastornat permanentment per deplorables pertorbacions psíquiques.