A LA DUES SERAN LES TRES

Als contes d’A les dues seran les tres, la memòria passa a ser la revisió de l’experiència, la crònica en compromís amb el passat i la fantasia en un joc que, en funció de l’estat d’ànim, pertorba, il·lumina o reconforta. Fets històrics o anècdotes deliberadament personals es confabulen en favor de la narració, sempre persuasiva i eloqüent, en què Sergi Pàmies, Fidel a un estil i a una veu inconfusibles, aprofundeix en el domini la digressió i de la tendresa, així com en l’equilibri entre la ironia i la perspicàcia. Tot al servei d’una visió, resignadament incerta, sobre el pas ja sigui endavant o enrere dels anys.