CÀMERA SUBJECTIVA

POESIA I CINEMA

‘Mai la humanitat de les llengu¨es orals havia llegit pels ulls tant com
ara, perquè a la història de l’escriptura que s’inaugurava ara fa uns
cinc mil anys, cal afegir la història de les imatges en moviment. El cinema
va posar les imatges fixes en línia temporal i horitzontal a la velocitat
de vint-i-quatre fotogrames muts per segon fa poc més d’un
segle. D’aleshores ençà, sense distinció entre llegir i mirar, escriure
o fer art, llegim individualment el registre de la memòria literària en
materials tous fins a l’escriptura de la llum, i veiem/llegim la sintaxi
de les imatges en una contínua projecció a les fosques. Els gèneres
literaris narratius s’han aplicat al cinema i a la tecnologia digital i virtual.
¿I la poesia contemporània, parenta pobra del setè art i, alhora,
germana del cinema d’art i assaig, s’ha mirat en el cinema? Aquí en
teniu una resposta àuria, multiforme, inaudita’. VICENÇ ALTAIÓ