EL CLAN DE SA RÀPITA

Al campus de la Universitat de les Illes Balears, tres vicerectors troben el cadàver del seu rector; fa olor de peix com si hagués estat potinejat per pegellides o tellerines o cavallets de mar. El cos, esquarterat, eixancat de dalt a baix, el localitzen els tres homes entre unes mates del campus, és un esquelet més camacurt que l’originari, amb els cabells més rinxolats que l’originari. El rector, en Colau Grimalt, era un intel·lectual sòlid, un físic reconvertit en informàtic per les exigències del temps, un home de gran vitalitat acadèmica, que rendia culte a la veritat i als principis de l’objectivitat. Una consigna de la revolució del maig francès del 68, l’ennui est contrerévolutionnaire, sembla que va tenir poc o molt a veure en la seva mort. Del que va passar o no va passar en aquesta desaparició en parla la història d’El Clan de Sa Ràpita.

Un relat que sorgeix a partir del darrer conte del seu llibre Vides de filferro (Pagès editors, 2017).

Una història contextualitzada en una universitat de les Illes Balears i que no segueix els cànons de novel·la negra tradicional. Està escrita amb mallorquí literari i a través de 5 veus narratives.

Montserrat Espallargas: ‘tinc un doble compromís, primer, amb un intent de trobar noves veus narratives dins l’àmbit literari, i, segon, amb la recuperació de les diferents varietats lingu¨ístiques del territori de parla catalana. Aquest llibre n’és un clar exemple.’